No em parlis,
no apareguis avui i em robis la vida
demà.
No em somiïs,
no em ploguis ni m'emparis.
És més fàcil acceptar que no
t'espero,
I que ja no m’ importen els núvols
ni les roses dibuixades a la platja,
que ja no em dol escriure
un poema que porti el teu nom
i el meu.
No m'escoltis, oblida el meu pas
pels carrers de la pell.
No em pensis, no proclamis
el que ja hem esborrat.
És més fàcil bufar les cendres cap
al vent
que eixugar la pluja sobre els
cabells
o guardar l'ànima dins un cofre
amb clau de plata
i oblit.
Dóna’m silenci.
